La construcció del paisatge, entre la naturalesa i l'artifici, és el producte més aconseguit de la mirada de l'home. El paisatge, no la naturalesa que sempre és incomprensible i llunyana, és una forma de mirar que imagina un lloc i l'habita. Construir el paisatge, inseparable del cos d'aquell que camina, del traç de les xafades d'un passejant que, a l'avançar, dibuixa un trajecte, habita i edifica, al mateix temps, un lloc. Habitar el paisatge, sens dubte, perquè el paisatge és sempre la visió de l'home que veu des de lluny, de l'home que convertix l'entorn que li rodeja, les parets de la seua habitació, en murs transparents on projectar eixe estrany desig d'anar més enllà, de vore darrere de la línia de l'horitzó. La casa, com recorda bachelard, és suport de l'inconscient, recer de la interioritat de l'artista enfront del món. Per mitjà de la figura de la casa, el pintor conduïx a un altre tipus de realitat les imatges de la naturalesa que, definitivament, es troben, nien en un sentit literal, Davall el sostre transparent.
