Les dimensions de l’espai i del temps constitueixen un entramat indissociable per a l’experiència humana, de manera que el significat amb el qual construïm la nostra percepció del que ens envolta germina en aquest entramat espaciotemporal. Entrar en aquest espai expositiu comporta una inevitable suspensió del temps que converteix cada obra en un testimoniatge visual que encapsula la tensió entre la transitorietat i la permanència i ens convida a explorar i reflexionar sobre les múltiples capes de significat i emoció que sorgeixen en aquest moment de pausa que es produeix a través de la contemplació de cadascuna de les peces d’«El temps suspès: pintura i fluïdesa» que es presenten en el Museu Universitari d’Alacant (MUA).
La noció de temps suspès s’hi articula d’acord amb la més pura tradició fenomenològica europea de principis del segle XX, i molt especialment amb les idees del filòsof Henri Bergson, per a qui el temps no és una successió de moments homogenis i mesurables, sinó una duració contínua, viscuda i subjectiva. Aquesta duració és fluida i expansiva, i és precisament en l’experiència estètica on el temps es pot alentir o fins i tot aturar-se, cosa que permet a l’espectador habitar un instant prolongat. La pintura, des d’aquesta perspectiva, és un mitjà que permet fixar el temps sense tancar-lo, capturant un fragment de vida que, encara que aparentment immòbil, és ple de possibilitats de transformació.
El concepte de fluïdesa, entès des d’una perspectiva tant filosòfica com pictòrica, travessa cadascuna de les propostes dels artistes i connecta els seus discursos personals entorn de la idea que tot està en canvi constant. Aquest diàleg entre suspès i fluent es manifesta en les tres sèries presentades, en què la transitorietat i la permanència coexisteixen i ofereixen a l’espectador una oportunitat per a detenir-se i, al mateix temps, ser arrossegat pel flux de la transformació.
Luis Eduardo Rincón, a través de «Cos en crisi», presenta una reflexió sobre la crisi com un punt d’inflexió, en què el cos –metàfora de l’organisme social i personal– enfronta la seua pròpia descomposició i regeneració. La crisi, entesa en el seu sentit etimològic com un procés de separació i decisió, es manifesta en el cos pictòric a través de la fragmentació i la ruptura. Les peces de Luís evoquen un cos desmembrat que ha perdut la integritat, però que, en aquest estat de crisi, expandeix el seu potencial simbòlic. En transcendir els límits del marc, les obres conviden l’espectador a contemplar un cos fluid, que no cessa de transformar-se i que, al mateix temps, reflecteix les tensions de la nostra realitat social i personal.
Amb «El nostre reflex», l’artista Sandra Tortosa mostra esbossos i obres acabades d’una sèrie en la qual el vincle emocional entre humans i animals es converteix en l’eix d’una exploració íntima i autobiogràfica. A través de la figura del gos, Sandra captura els seus propis pensaments i emocions per a projectar en les seues mascotes el reflex del seu món interior. Les pintures, marcades per l’ús de capes, taques i difuminats, juguen amb la memòria i el record, creant una atmosfera que evoca la impermanència dels llaços que ens connecten amb el món que ens envolta. Cada peça es converteix en un espill del món personal, en què la fluïdesa de les emocions i l’experiència vital prenen forma pictòrica i creen una connexió entre l’íntim i l’universal.
Finalment, Raissa García Rodríguez, en la seua sèrie «Evermore» situa en el centre de la seua obra el concepte d’impermanència (Anicca), considerat en la tradició budista la quinta essència de l’Univers, que impregna el nostre món i la nostra experiència viscuda d’ell i en ell. Res no perdura, tot es destrueix, tot canvia. A través de l’exploració de l’atzar, la taca i l’ombra, Raissa ens convida a acceptar la naturalesa transitòria de l’existència, en què el sofriment sorgeix precisament de la nostra resistència al canvi. Les seues tres peces pictòriques, carregades de simbolisme i expressionisme abstracte, ens submergeixen en un procés d’autoexpressió i catarsi, en què l’art esdevé un espai de transformació constant. El diàleg que l’artista estableix amb l’espectador convida a una reflexió profunda sobre la percepció de la nostra pròpia existència i l’acceptació de la fluïdesa de la vida.
Les propostes de Luis Eduardo Rincón, Sandra Tortosa i Raissa García Rodríguez, artistes titulats del màster en Projecte i Investigació en Art (MUPIA) de la Facultat de Belles Arts d’Altea de la UMH convergeixen en un punt comú: la capacitat de suspendre el temps a través de la pintura, però no per a fixar-lo, sinó per a contemplar el flux constant de transformació que travessa totes les coses.
María Tinoco
Comissària de l’exposició
Professora de la Facultat de Belles Arts d’Altea. UMH