Lisl Steiner (Viena, 1927) és una reconeguda fotògrafa, fotoperiodista i documentalista austriacoestatunidenca. És coneguda principalment per les seues fotografies de figures polítiques i culturals dels anys 50, 60 i 70, incloent-hi personalitats com Pablo Casals, Carmen Amaya, Gyula Kosice, Pablo Neruda, Louis Armstrong, Jorge Luis Borges, Jacqueline Kennedy Onassis, Henri Cartier-Bresson, Andy Warhol i Friedrich Gulda, entre d’altres.
Steiner emigra molt jove d'Àustria a l'Argentina fugint amb la seua família del nazisme. A l'Argentina estudia arts, amb interès en el cinema. Com a graduada universitària en la primera fase del seu desenvolupament professional, Steiner va treballar en la creació i producció de més de 50 documentals. Destaca per la seua habilitat i destresa en el dibuix. Interessada per les arts visuals, s'acosta al grup avantguardista MADI, però finalment descobreix que la seua gran passió és la fotografia. Va formar part del grup de fotògrafs FÒRUM a Buenos Aires. A partir d'algunes imatges publicades en la premsa argentina i en la revista LIFE, la seua obra adquireix un caràcter internacional.
Després es trasllada als Estats Units, amb el seu distintiu enfocament fotogràfic, una personalitat única i una energia extraordinària, que encara conserva als seus 94 anys. Steiner desenvolupa un prolífic treball fotogràfic, sota preceptes molt lliures, com ella mateixa assenyala: “em va atraure la idea del pintor espanyol Juan Gris, qui va dir una vegada que la màxima llibertat rau en la improvisació”.
No obstant això, la seua passió sempre ha sigut el treball sobre els xiquets de les Amèriques, inspirat en els poemes infantils de la cèlebre poeta xilena Gabriela Mistral. Una creació quasi obsessiva que, al llarg de dècades, va comunicar a través de cartes proposades a presidents, directors d'organismes multilaterals i caps de transnacionals com un projecte significatiu que calia desenvolupar, exhibir i publicar. Si bé les respostes van ser encoratjadores, com sol succeir en el camp de l'art, l'anticipació no s'interpreta en la seua justa dimensió i possibilitats.
Flor Mayoral i Marcelo Llobel
