La guerra de Bòsnia i Hercegovina és part inqüestionable de la meua vida professional i personal. És rar el dia que la meua memòria no es deté en aquell conflicte. Continue somiant amb els bombardejos continus i veient la por en els rostres dels habitants a pesar que a l’abril del 2017 es complirà un quart de segle de l’inici.
Allí vaig aprendre que la guerra no es pot contar. Per molt que apures el bolígraf, aguditzes l'enginy o enquadres la realitat, mai aconseguiràs que el/la lector/a conceba la veritat d'un conflicte armat. L’horror és inimaginable per a qui no l'ha viscut.
Més de 100.000 bosnians van ser assassinats o desapareguts, dels quals milers eren menors d'edat. Només a Sarajevo van morir 1.601 xiquets. Hi ha més de 25.000 menors orfes de pare o mare en tot el país.
Els més optimistes afirmen que la capital bosniana no ha perdut el seu esperit cosmopolita, mentre els pessimistes creuen que s'ha dissolt en el desemparament de la postguerra.
Però quasi tots clamen contra els europeus: “Ens van trair durant la guerra i ens han abandonat després dels acords de pau”.
Encara que no soc culpable, és difícil d'explicar la meua convulsió interna. Sé qui en van ser els principals culpables: els que van ordenar matar i fer desaparèixer centenars de milers d'éssers humans. Però en aquesta classificació també incloc els responsables polítics europeus de l'època.
Sé que un dels vicis principals del nostre temps és obviar el passat, rehabilitar les biografies dels prohoms i convertir el món en un femer declaratiu. Sé que hem claudicat davant la veritat i que les víctimes són condemnades a l'ostracisme. Sé que encara hi ha centenars de tombes sense obrir. Sé què ocorre cada 11 de juliol en el cementeri de Potočari quan milers de dones, homes i xiquets es reuneixen per a enterrar els últims identificats de Srebrenica. Sé que els ossos de milers de bosnians sense identificar ploren en bosses de plàstic que s'amunteguen en frigorífics gegantescos a Tuzla. Sé perquè ho he vist amb els meus ulls massa vegades. Sé perquè vull saber. Perquè la memòria i la consciència són l'única cosa que em queden davant la ignomínia i la mentida. Les dues ferides però vives.