Tota exposició és un relat, la construcció d’una història amb noves o velles formes d’expressió plàstica. La història que construeixen les peces d’aquest relat Després de la fi de l’art comença amb un exercici reflexiu, no exempt d’humor, sobre l’art en aquest moment posthistòric, sobre els límits del fet artístic i les seues condicions de possibilitat, una vegada la història de l’art ha assumit i escenificat la seua pròpia mort.
Indagar en les condicions de possibilitat de l’art després de l’art, és un exercici reflexiu, valent i arriscat, que ens enfronta a l’abisme del buit postnarratiu, l’absència d’un gran paradigma que determine com han de ser les coses vistes. I l’aspecte interessant d’aquesta pirueta plasticoreflexiva que ens proposa l’artista Fernando Bañuls és la immediatesa amb què comprenem que, després de la mort de l’art, ens queda molt passat per davant. Així és, les tretze peces que articulen aquesta exposició, representen diverses propostes de reflexió i diàleg amb la història de les idees estètiques i les teories contemporànies, per a trobar un sentit a l’art en aquest temps posthistòric. Certament n’hi ha unes més arriscades que altres i, en qualsevol, cas totes des del més seriós sentit de l’humor.
Cristina Guirao Mirón