La Universitat d'Alacant es complau a exhibir l'arquitectura d'Alberto Campo Baeza a través dels seus dibuixos d'ideació en aquesta exposició que té lloc en el marc del XVII Congrés Internacional EGA.
Per a la generació d'arquitectes a la qual pertany, el dibuix ha sigut i és un instrument insubstituïble per a pensar l'arquitectura. Per a ells no és concebible projectar sense dibuixar, sense traçar uns senzills dibuixos de vegades quasi de caràcter diagramàtic que, tanmateix, estan prenyats del germen del projecte. Hi ha un mecanisme íntim vinculat a la capacitat d'imaginar a través del dibuix o, més aviat, de la mateixa acció de dibuixar. Un mecanisme que naix de la relació de formativitat o constructivitat d'aquest tipus de producció gràfica. Una cosa que comparteix l'arquitecte amb el pintor i l'escultor, els quals, sovint, també esbossen les seues primeres formes mentre reflexionen i van donant forma a la incipient obra a l'inici del procés creatiu. Aquesta íntima relació entre el dibuix i les tre arti del disegno era ja apuntada per Vasari en el seu cèlebre text. No és casual que siga a partir del Renaixement quan arquitectes i pintors aconsegueixen desenvolupar amb precisió els sistemes de representació –no solament la perspectiva cònica, també les projeccions paral·leles–, moment en el qual el dibuix –i amb aquest el projecte– reemplaça la pràctica dels mestres constructors basada en mètodes de repetició de models tipològics fruit de l’experiència constructiva.
L'exposició pretén mostrar quin és el pensament gràfic d'Alberto Campo Baeza i posar en valor el paper del dibuix en el procés íntim d'ideació de l'arquitectura. Simultàniament, tracta de relacionar aquest procés creatiu amb una taxonomia conceptual transversal a la seua producció independentment de la cronologia o de la tipologia edificadora. Aquesta organització vertebra l'estructura de l’exposició a manera de dissecció de la seua obra a partir de les estratègies projectuals més recurrents. D'aquestes, les seues ‘idees construïdes’, que no són més que temes amb variacions sobre tipus i arquetips de l'arquitectura, la disciplina més antiga de la humanitat civilitzada que, en la seua mil·lenària història, no pot deixar de fer la vista arrere per a conèixer-se, reconèixer-se i redefinir-se en el seu continu esdevenir.
