Les obres de Publi Ovidi Nasó (Sulmona, 43 aC – Tomis, 17 dC), sobretot les seues Metamorfosis, destil·len una plasticitat excepcional que ha servit d’inspiració a plomes, pinzells i cisells de totes les èpoques i llocs. No han tingut la mateixa fortuna les obres del desterrament, les que en teoria va compondre des de Tomis, l’actual Constanta, a la costa del mar Negre, al llarg dels seus últims deu anys de vida, les quals a penes han comptat amb recreacions, i menys des de l’àmbit de la fotografia.
Les més de cinquanta fotografies que componen aquesta exposició i vídeo persegueixen recrear, des de la ficció fotogràfica, el paisatge emocional del bandejament d’Ovidi. Hi sorgeix la magnitud topogràfica de la seua llegenda poètica, com és la dels escenaris viscuts entorn de les estàtues o plaques de carrers i places commemoratives de la seua persona. Però afloren també en aquesta Photographica Ovidiana els llocs amerats per aquella remor invisible ovidiana evocada ja en el segle XIX per Aleksandr Pushkin. Immersos en aquest ànim admirem la suavitat del record reclamada per Ovidi tant en els camps de blat i gira-sols de la regió de la Dobrutja, el port del mar Negre —el Pontus Euxinus—o el delta del riu Danubi—Istre—, com en els sediments clàssics de frisos i làpides gregues a Hístria, o d’àncores, àmfores i mosaics romans de Constanta.
En aquest singular joc d’espills emergeix Sulmona—la seua pàtria—, invocada des de l’infortuni de la solitud en llunyanes terres de frontera. Igual que la Constanta del desterrament, la ciutat natalícia d’Ovidi abunda en fites artístiques, com la seua llibresca estàtua, de l’any 1474, o la rèplica de l’estàtua d’Ettore Ferrari a Constanta, erigida a la Piazza XX Settembre. I, emparant l’anhel de posteritat sense límits per a la seua escriptura poètica que susciten aquestes estàtues, la fotografia de Joaquín Bérchez ens porta a la vista la infinitat de joiosos usos quotidians, tocats per una atzarosa antiguitat sense temps i prodigats en plaques urbanes, aparadors, maquetes artesanals, peladilles o licors locals.
Projecte d’Esteban Bérchez Castaño i Joaquín Bérchez