“Per a l’artista el taller és quasi sempre el centre de l’univers” escriu Michael Peppiatt en el seu conegut treball sobre el taller d’Alberto Giacometti. I és ben cert: molt sovint el taller, l’estudi del creador, és una projecció més del seu art, de la seua personalitat creativa. Evidentment, tots conformem el nostre espai, el nostre biòtop, i això seria aplicable a qualsevol altre tipus de creador, des del músic fins a l’escriptor. Però en el cas dels artistes s’hi afegeixen molts elements espacials i visuals més, que fan que el lloc creatiu siga especialment fascinant. Això explica la relació intensa que s’ha produït sempre entre aquests i els escriptors, i per què els ateliers han motivat molta literatura. Els estudis de Paul Cézanne a la Provença, de Giacometti a París, de Claude Monet a Giverny, de Giorgio de Chirico a Roma o de Salvador Dalí a Port-Lligat han produït tot tipus de reportatges, cròniques i evocacions: són llocs de pelegrinatge que resulten, si més no, captivadors. Visitant-los volem descobrir el secret del seu art, la fórmula de la seua genialitat.
Aquesta exposició Estudis d’art, que presenta la Fundació Bancaixa, s’emmarca dins d’aquesta llarga tradició. Durant cinc anys he anat visitant, junt amb Jesús Císcar, els espais creatius de 44 artistes valencians, i elaborant uns reportatges que s’han publicat quasi en la seua totalitat a les pàgines del diari El País. Amb aquesta exposició ens interessava estudiar la relació de l’artista amb el seu entorn, amb la seua geografia, amb la seua realitat social. Com la plasma, com li influeix, com el modula. Un dels fils discursius d’aquests estudis és precisament aquest, la relació de l’artista amb el seu territori. Fins a quin punt l’estudi és un lloc tancat, impermeable al que succeeix a l’exterior, o fins a quin punt beu i s’amera del que l’envolta i, lògicament, s’hi projecta i reverteix sobre l’obra. En aquest sentit, hi ha casos molt cridaners de totes dues posicions, però en general predomina la primera: l’artista s’aïlla per complet de l’exterior, es tanca al seu cau i hi desenvolupa autònomament el seu món, el seu univers curull de símbols propis i intransferibles.
Hi ha tallers impol·luts com d’altres de polsosos o plens de fem, n’hi ha d’immensos i lluminosos com de menuts, llòbrecs i angoixants; alguns artistes necessiten totes les comoditats, altres són vertaders ascetes, ermitans que semblen viure de l’aire. Però la visita a aquests llocs sempre ha estat instructiva, sempre ens ha aportat noves claus per a l’exegesi de l’obra de l’artista. És entrar al temple o a la caverna de la creació i sadollar-te del seu missatge. Andreu Alfaro constatava que el seu estudi era una part més de la seua obra i era veritat: el seu estudi projectava grandiosament la seua personalitat. Com diu Carmen Calvo, el taller és el sancta sanctorum del creador, un lloc ple a vessar de vivències pregones: “la cadireta de la iaia”, segons la poderosa metàfora d’Artur Heras.
Aquests reportatges, dels que el visitant pot llegir un extracte en la sala d’exposicions, també han servit per a parlar d’art, evidentment. Sobre les necessitats i pruïges del creador, sobre les motivacions i els dubtes que els tenallen, sobre les influències, les fílies i les fòbies. Els artistes han manifestat les seues preferències, i en aquest sentit hi ha moltes al·lusions entusiastes a altres artistes valencians no presents en aquests estudis, per un senzilla qüestió de temps i d’espai. No obstant això, tota aquesta nòmina d’autors demostren la gran diversitat i vitalitat creativa que hi ha a la nostra terra.
Jesús Císcar, amb les seues fotografies, ha copsat l’ànima de l’artista i del seu taller, sense impostures ni escarafalls: una imatge càlida i profunda, detallista i colpidora, vertadera i entranyable. També la seua fotografia és un reflex de la seua personalitat, de la seua probitat intel·lectual, del seu tarannà savi i perspicaç. Un mètode fotogràfic stendhalià, que no adultera res, que tan sols “descriu”, que tan sols captura la realitat i ens la mostra, com qui passeja un espill per aquell interior. Al mateix temps, en aquesta exposició les percepcions literàries i fotogràfiques estan acompanyades per algunes obres representatives de l’artista, la major part procedent de la col·lecció de la Fundación Bancaja. L’exposició ofereix així, amb més d’un centenar de peces (pintura, escultura, collage...), un intens recorregut per l’art contemporani valencià. D’aquesta manera, el taller de cada artista situa el visitant en un escenari en el que literatura, fotografia i art interaccionen i es donen la mà.
Tot plegat aquests estudis deixen constància d’un fet transcendental: el paper essencial que ha representat l’art en el nostre llegat cultural. Amb aquesta exposició hem fixat uns anys fonamentals de l’art valencià, que molt difícilment es tornaran a produir amb tanta riquesa i qualitat. La nòmina d’artistes, en plena maduresa creativa, és senzillament formidable. Per això aquests Estudis d’art són, si més no, el vívid testimoni d’un moment daurat de l’art valencià.
Martí Domínguez