El buit, l’espai vacant o desocupat són algunes de les idees que ocupen Irene Cruz (1987) en l’última sèrie fotogràfica Urlaub. Vacation. Retreat and Recover.
Un ànsia de vacuïtat inunda la seua obra. La vacuïtat dels arbres pelats, la casa deshabitada, el cel descobert d'un blau fred i tènue, el camí solitari o la sénia abandonada. És una vacuïtat necessària; la de buidar-se per tornar a omplir-se d'un mateix, per recuperar-se. Així embasta Irene Cruz la seua reflexió al voltant de la idea de vacances: “Vacation: from vacare: Be unoccupied”. En l'antiguitat també s'entenia així, com un retir del tumult de la ciutat per a recuperar-se, retrocedir a un estat primari i, finalment, retrobar-se amb un mateix. En aquest sentit l'artista reprèn el concepte que vertebra la seua obra, la tornada a la naturalesa; entesa aquesta com a sistema que regeix el cosmos, del qual procedim i amb el qual hem de retrobar-nos en un constant fluir, per a buidar-nos i revitalitzar-nos.
Però és una vacuïtat anhelada; que si bé es reflecteix estèticament en molts motius de la sèrie, queda com un mer esbós insinuat. Els reixats impedeixen el pas al lloc anhelat; així i tot, la figura tracta de girar amb la sénia, enfonsa els peus en el fang o s'eleva amb els arbres, en una obstinació de transubstanciació d'acord amb el seu sentit monista del món.
El paisatge tardorenc i la sénia buida desdoblen la idea de vacances que dóna títol a l'obra. L'antic parc d'atraccions Spreepark (Berlín), lloc de vacances, fa la seua, deshabitat i en ruïnes, cobert per la mala herba tardorenca que en ressalta la decadència. La sensació és, a partir d'ací, ambigua i de desassossec, pròpia del Stimmungslandschaft (paisatge emocional) del romanticisme alemany que l'artista ha captat ja en sèries anteriors. El títol en alemany Urlaub (vacances) fa referència a açò. Les ruïnes gòtiques de Caspar David Friedrich han sigut substituïdes per les de la civilització moderna i el seu intent per ocupar el temps i restablir l’element lúdic, en un retir en què pegant voltes a la sénia siga possible retrocedir en el temps, fins a retrobar-se amb el xiquet que va ser. Ara el parc està tancat als visitants, és un lloc prohibit, en el qual la mala herba s'ha fos amb els objectes, el retir no és possible, i només el vent fa girar la sénia.
Múltiples cavil·lacions s'entreteixeixen en aquesta última sèrie d'Irene Cruz, encara que, com és comú en la seua obra, culminen en una profunda reflexió sobre la naturalesa i aquesta vegada, a més, sobre el temps i el lloc o, més aviat, l'absència d'aquests: el buit. La realització d'aquest projecte també ha implicat, per a l’artista, una sort de retrobament amb la llum que va inspirar la primera sèrie Inner Tales (2011) a Berlín; com també una reculada a un projecte que va iniciar al maig, durant la primavera exuberant d'aquesta ciutat, i que ha recuperat en els últims dies de tardor, ja que només en aquests dies pot captar el tènue blau que inunda les seues fotografies.
