Des de mitjan anys noranta, la pintura de Wences Rambla (Castelló, 1948) s'ha anat tornant, encara, més metafísica i conceptual. Els llaços amb el món natural han variat, però això no significa que no s’haja inspirat en la seua fenomenologia –formes, colors i textures– i que en l'espectador que la contempla no desperte el seu propi imaginari i construïsca hipotètiques imatges d'índole paisatgista suggerides per les formes del nostre artista. Així, per exemple, davant de Green Landscape II, del 1997, un pot veure unes pistes d'aterratge o uns feixos de llum que s'endinsen en un fons marí, per exemple, però certament no és això –representar un aeroport o el fons del mar– el que pretenia Rambla; encara que tampoc impedeix que un espectador davant d’aquesta composició «veja», com deia, unes pistes o uns camins traçats en una planúria.
En canvi, en altres obres –com Remembering “L'Enclusa”– el nostre artista al·ludeix a vivències que va tenir en una visita que, ara fa vint anys, va fer a la selva tropical porto-riquenya. Els traços en diagonal de la pintura, breus i espurnejants, evoquen una pluja persistent; i una eclosió generalitzada o simfonia de color verd envaeix tot l'espai plàstic. Verd de tots els tons imaginables que apunten a la varietat d'aquest croma base que tant l’havia impactat. Amb tot, això no és obstacle perquè –amb major o menor aproximació a la realitat extramental– aquest trànsit dels inputs exteriors a la mateixa pintura que plasma Rambla quede substancialment transfigurat per la seua ment; revitalitzat així amb idees i processos mentals que, evidentment, si volguerem etiquetar-lo com un mer paisatgista ens portaria a un gran error.
Wences Rambla ha anat evolucionant, doncs, cap a un espai de creació mental, pel qual la seua visió de l'entorn natural està enormement elaborada. Així, en lloc de mirar a l'exterior –més ben dit, mirar i observar sí que ho fa, però amb això no en té prou– els seus ulls es giren cap a l'interior a la recerca de les empremtes profundes que l'experiència de la natura ha deixat gravades en la seua sensibilitat. És en aquests àmbits recòndits on obté veritablement les fonts d'inspiració per a les seues obres. Amb tot, posteriorment Rambla ha deixat entreveure més acusadament, i sense perdre la seua creativa manipulació icònica, la referencialitat de determinats paratges, com en la seua sèrie titulada «Topologies o l'essència del paisatge».
Cada obra del castellonenc és una invitació al goig dels sentits: les evanescències dels tons –per se o mitjançant límpides veladures–, el tractament de les ombres, els ritmes compositius en estrats o articulats en superposicions…, fan que entrem en un món on, per mor de l'ordenament de la geometria, tot flueix en un espai continu que sembla no tenir principi ni final.
Els signes cal·ligràfics i les estructures geometritzants que parcel•laven la seua obra d’altres temps, van deixant pas a un món molt més dinàmic en què la rigidesa compositiva cedeix protagonisme en favor d'una major expressivitat i llibertat comunicatives. L'aparició d'obliqües i expansives diagonals intersectades per altres rectes, la sinuositat dels grafismes, la presència d'una certa perspectiva aèria, etc., són recursos que contribueixen a la creació d'aquest nou espai que ha vingut caracteritzant la seua pintura aquests els últims anys.
En suma, i com va dir d'ell fa cert temps Vicente Aguilera Cerni:
«Les seues obres més madures porten a uns processos cognoscitius on la percepció, la memòria, allò imaginatiu i racional sintetitzen la complexitat dels seus propis processos fins a arribar a un determinat resultat en el qual intervenen signes, tons sensitivament elaborats i formes o estructures regulars, potser formant espais paral·lels.
Art de síntesi, l’obra de Rambla desemboca en productes altament suggestius que proposen una original i seductora aliança entre intuïció i lògica, mitjançant sèries bellament controlades i resoltes amb singular solvència.»
PASCUAL PATUEL CHUST
Prof. titular d'Història de l'Art.
Universitat de València