Durant els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, els Estats Units viu un període d’expansió demogràfica i econòmica sense precedents. A partir de la dècada dels 50, el nivell de vida de les famílies creix sense parar: Amèrica llueix amb orgull la seua supremacia. Al mateix temps, té por i s’oposa als comunistes, a aquests remots comunistes que s’infiltren. Ens trobem en plena Guerra Freda.
Els nord-americans assoleixen quotes de benestar inimaginables anys abans. Aquesta bonança, present en la vida quotidiana de l’Amèrica del Nord, també s’aprecia en els mitjans de comunicació. La satisfacció i l’èxit són portada. Hi ha ostentació i hi ha exhibició de riquesa, de prosperitat. La publicitat mostra roba de mudar i d’esport, vestits d’espiga o vestits i faldes de molt de vol, barrets per als senyors i sabates d’agulla per a les senyores, joies que donen lluminositat i ulleres punxegudes, vestits de bany i llenceria fina i amb recams.
La revista Life, per exemple, recull amb precisió les tendències de l’època. O les comèdies televisives, com I love Lucy. Però la publicitat també mostra cotxes, motocicletes, neveres, batedores, televisors: tota mena d’aparells que satisfan necessitats humanes, petits luxes que fan més confortable i més accelerada l’existència. Vistos ara, aquests complements i aquestes màquines tenen un aire vintage, cool, i hi ha anuncis que encara avui ens atrauen pel seu glamur.
Però aquest material també amaga o tapa diferents malestars que no tothom adverteix. Un d’aquests malestars, gens menyspreable, és el de la joventut americana: joves als quals es veu la inquietud i que són vistos amb inquietud. Ben sovint manifesten descontentament, amb actituds de refús que deixen esbalaïts els grans. Semblen menysprear l’herència, el que han rebut, el món adult o aquella prosperitat de què es beneficien. I ho fan vestint-se d’una altra manera, uniformant-se amb indumentàries que els distingeixen, lluint jeans i caçadores de cuir o pantalons de tub. Ho fan al ritme de la música, de cançons que expressen els seus malestars i anhels: l’amor, el cos, el desig, la velocitat.
La ràdio i la televisió transmeten el canvi. L’esdevenir no dura i els joves ho volen tot ja. Aquest afany, aquest repudi i aquesta insolència arribaran a convertir-se en un dels trets de les generacions següents. Són rebels, xicots que s’agrupen en colles, que piloten, que es refermen, que lluiten contra la hipocresia dels adults: són The Outsiders, com recrearà Susan E. Hinton anys després (1967) i rememorarà Francis Ford Coppola (1983).
Dels orígens d’aquest malestar se n’ocupa Covers. L’exposició ens posa en ruta, en la carretera: tornar a aquesta nació opulenta i nerviosa, necessitada de psicoanàlisi, de teràpies que alleugen. Ens proposa tornar a aquell país on es manifesten per primera vegada la inquietud i la rebel·lia juvenils tal com les coneixem avui. Emprenem un recorregut per l’Amèrica dels anys cinquanta i primers seixanta.
L’any 1951, J. D. Salinger publica The Catcher in the Rye (en català, El vigilant en el camp de sègol). En 1964, The Beatles i The Rolling Stones arriben als Estats Units per actuar en la televisió, en el xou d’Ed Sullivan, i per fer concerts. Entre ambdues dates, amb Marlon Brando com a icona salvatge, naixen pròpiament la joventut i la rebel·lia. Naix també el rock i triomfa Elvis Presley, que mou els malucs. Entre mitjan anys cinquanta i seixanta, James Dean o John F. Kennedy ocupen l’escena, són portada i moren aviat: van de pressa, prenen drogues o viuen el sexe. És el temps dels beatniks. La revolució dels joves ha esclatat i provoca profundes sotragades. És una explosió cultural que canvia l’aspecte, l’existència quotidiana, les formes de vida, els valors. Res no serà com abans. No tot és greu, però. Hi ha alegria, optimisme: com el twist que tants ballen a la primeria dels seixanta.
Per mitjà d’aquestes manifestacions culturals, de la imatge i l’aparença, Covers pretén mostrar l’origen de la contestació i la rebel·lia, de les ganes de viure i de morir jove. Amb seqüències de pel·lícules, portades de discos, cançons, fotografies i obres literàries, Covers destaparà la identitat d’aquells pioners, els seus valors, allò que fou portada, que va tenir cobertura: allò que les cobertes deixen veure i amaguen. Com era l’Amèrica opulenta? Com eren, aquests joves rebels? Quina música escoltaven i repetien? Quines cançons versionaven?
Covers és versió: reitera coses conegudes però alhora introdueix elements nous. Les lletres expressen anhels i confirmen desitjos. En aquesta llegenda hi ha l’expectativa i la frustració, la repetició. La cultura de masses és això: repetició. Com es presentaven i se’ns presenten, aquells joves? D’aquells models i d’aquells papers se n’han fet innombrables còpies: versions i rèpliques.
L’any 1959 es publica The Presentation of Self in Everyday Life, d’Erving Goffman, un estudi sociològic de la dramatúrgia social, de les relacions i representacions dels americans. Tot un teatre. Amb guió i improvisació, amb música de fons. Amb banda sonora.
Benvinguts a l’Amèrica acollidora, familiar i vistosa. Benvinguts als anys del rock ‘n’ roll.
