Arcadi Blasco Pastor (Mutxamel, 1928) sempre va voler dialogar i transmetre les seues idees a través dels objectes artístics. Fins i tot des de l’aparent dificultat comunicativa de les composicions abstractes –terres calcinades, papers trenats amb línies...–, hi ha hagut una voluntat innegociable per part d’Arcadi perquè aquestes peces foren capaçes de narrar i de constituir-se en testimonis de l’esdevenir històric. Obres per a ser gaudides, sí, però també per a ser llegides, per a compartir el seu relat ètic, per a deixar-se atrapar per la crònica adherida a la seua pell.
Davant nostre s’ofereix ara una selecció de les obres que l’artista té dipositades en el MUA i que ens permeten apropar-nos de nou a l’evolució del seu discurs creatiu com a pintor, ceramista i escultor. Els ritmes repetitius de les arcuacions dels Coliseus i les enigmàtiques Figures del seu període de formació a Roma (1953-1954), evidencien la primerenca síntesi entre classicisme i modernitat en el jove Arcadi. Prompte va prendre, també, la decisió de bolcar-se en l’abstracció (Cadires), una etapa delicadament constructiva que se’ns presenta ara com acabada de fer, àgil i viva, fins a arribar a peces extraordinàries com La cova (1958), un dels seus innovadors quadres ceràmics, on desplega la seua gestualitat expressiva vessant amb decisió òxids i pigments sobre plaquetes d’argila i que encara mantenen el batec de l’obra en acció. Es tracta, sobretot, de creacions que reivindiquen el potencial artístic de la ceràmica a partir de les seues condicions matèriques i que confirmen el paper pioner d’Arcadi Blasco dins de la jove avantguarda abstracta espanyola.
Durant aquests anys (i fins més enllà dels seixanta) va aplicar el seu art, en col·laboració amb diversos arquitectes, a nombrosos mosaics, vidrieres i murals d’altres edificis civils i noves esglésies. Paral·lelament, van germinant les seues Espirals i Desenvolupaments, que emergeixen des del llenç gairebé com un símbol del seu creixement interior o de la seua sorpresa vital, i que esdevenen “Objectes-idea” quan des d’aquestes íntimes volutes s’afegeix la intenció de comprendre i incidir sobre el laberint social. Un capítol molt important és el de les seues iròniques Propostes ornamentals per al diàleg, de vegades en forma de grans recintes de fang habitables com els que va presentar a la Biennal de Venècia de 1970. En aquests moments, Arcadi era amo d’un llenguatge propi i atractiu, reconegut més enllà de les nostres fronteres. Tanmateix, alguna cosa greu en el context polític el va fer canviar el subtil sarcasme d’aquestes peces per una crítica aspra, com la que es percep en la violència que les seues Tortures denuncien i que constitueixen un sever llegat antifranquista.
Una mica més endavant, les sèries conegudes com a Arquitectures, Murs per a defensar-se de la por (1974-1986) i Restes arqueològiques marquen la seua pròpia transició cap al nou context de llibertats i de recuperació democràtica: la radicalització del missatge cedeix el pas a obres més reflexives fins a aconseguir la maduresa creativa. Arcadi consolida un codi propi i original recolzat en la riquesa de les textures i les formes ceràmiques com a àmbit destacat de la seua creació. Les seues Rodes de molí (1985-1992) incideixen en el discurs filosòfic i en l’anhel existencial, amb al·legòrics orificis i algunes esquerdes on es va acumulant un cert desencant al costat de detalls de refinada bellesa. Els Homenatges a la Dama d’Elx i a Sempere (1988-90) il·lustren el sentit de la recuperació de les seues arrels, després de tornar a Alacant. Ací ha desenvolupat des de 1986 importants projectes d’escultura pública per a diferents entorns urbans i paisatgístics.
Després dels Nous murs i les Noves arquitectures, parla amb els seus pintors favorits en un acte de sinceritat artística (Homenatges, 1992-2002). En els últims anys, Arcadi proposa altres converses a partir d’antics i nous llocs (Pletes, 2003-08), objectes simbòlics (Gàrgoles) o eines que llauren la terra (Arades, 2012) per a seduir-nos amb la capacitat metafòrica d’aquestes sèries temàtiques, d’aquests dibuixos que juguen amb la llum del seu estudi a Bonalba i d’unes peces de gres sobre les quals fa lliscar el nostre tacte amb la intenció de desxifrar-ne el missatge.
José Piqueras
// ACTIVITATS
// PUBLICACIONS
