Quan contemplem l’obra de Moisés Yagües, la primera impressió que ens queda és la d’una producció simpàtica i divertida en què ell treballa d’una manera molt personal el dibuix i les tècniques gràfiques. Però segons vas aprofundint en els seus quadres t’adones que darrere d’una aparença fresca i lúdica, aflora una ironia colpidora, que fins i tot es potencia més per l’excel·lent elecció dels títols. Unes obres intel·ligents i àcides en què l’autor reflexiona sobre la condició humana, les relacions personals i els problemes socials.
Em crida l’atenció aquest pas de rosca, aquest pas més enllà que ha donat l’artista cap a la desesperança. Personatges que trauen el cap a l’abisme, cossos en plena caiguda, escaladors i funambulistes que es mantenen amb prou faenes en equilibri, gent que busca una altra gent i que es busca a ella mateixa, persones que han perdut tota esperança. Sembla que els miràrem des de les altures, que els observàrem sense ser vistos, que poguérem apuntar-nos a les finestres de les seues cases sense que les seues històries pogueren afectar-nos. Sembla un divertiment, un joc, però quan finalment te n’adones, ja és tard. Primer notes que al teu cap ha saltat una espurna que provoca que es pose a funcionar tot el mecanisme. Després se’t queda congelat en la boca un somriure amarg. En aquest moment una profunda malenconia t’ha inundat fins a deixar-te calat fins al moll dels ossos. Ja no hi ha marxa arrere, tens la certesa que els dibuixos de Yagües són una enorme metàfora de la nostra pròpia existència. Potser hauries preferit seguir sent un ignorant, un esclau feliç, però l’artista no té pietat en il·luminar les nostres vides amb la seua lucidesa penetrant.
