Fa vuitanta anys, el 12 d’abril de 1931, van tenir lloc unes eleccions municipals transcendentals a Espanya. Era la fórmula que la monarquia havia trobat per a iniciar la tornada a la normalitat constitucional després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera, proclamada el 1923 amb la connivència del rei. La campanya electoral, no obstant això, havia desbordat els problemes de l’àmbit local per a plantejar si Espanya podria situar-se a l’altura de la resta de països europeus mentre perdurara una monarquia com la que representava Alfons XIII. A les ciutats més importants, on el vot es podia emetre amb llibertat, van triomfar les candidatures republicanes i es va fer evident per a tots, fins i tot per al mateix monarca, que s’havia optat per una nova forma d’estat i, sobretot, per escometre, amb il•lusió, les reformes que Espanya necessitava. Tots els testimoniatges coincideixen a assenyalar l’alegria i l’esperança que va suscitar el nou règim en la immensa majoria de la població.
La Segona República, amb un govern republicanosocialista, va abordar immediatament, en l’anomenat bienni reformista, la solució de problemes gairebé seculars que es van concretar en les següents línies mestres: la defensa dels drets i llibertats de la persona, l’afirmació de la supremacia del poder civil sobre l’església i l’exèrcit, la modernització econòmica, social i política de l’estat –a través de la reforma agrària i altres mesures econòmiques i, sobretot, per mitjà de l’educació–, l’atenció dels drets de les dones i la configuració d’un Estat que respectara les peculiaritats de regions i nacionalitats diverses.
A causa de la lògica impaciència dels qui portaven dècades esperant aquestes solucions i per la resistència dels qui temien perdre els seus privilegis –no menys lògica, encara que sí més criticable–, van esclatar conflictes continguts molt de temps. L’esforç reformador dels qui van arribar al poder a l’abril de 1931, al marge dels seus errors, va ser innegable. No s’ha d’oblidar que la tasca no era fàcil ni les circumstàncies internacionals favorables, amb la crisi econòmica posterior al crack de 1929 i el desprestigi del parlamentarisme a les mans de règims totalitaris a Europa.
Per dur a terme la democratització d’Espanya, es va elaborar una Constitució –aprovada al desembre de 1931– que establia el principi d’igualtat entre els ciutadans, fóra qualssevol la seua “naturalesa, la filiació, el sexe, la classe social, la riquesa, les idees polítiques o les creences religioses”, feia una expressa declaració de pacifisme, reconeixia a les dones el dret al vot, establia el principi de separació de poders, declarava el laïcisme de l’estat, enumerava una llarga sèrie de drets individuals i socials, suprimia qualsevol distinció entre fills legítims i il·legítims, i subordinava la riquesa del país als interessos nacionals.
El ritme de totes aquestes reformes, vertiginós per als qui no volien cedir en els seus privilegis, resultava desesperadament lent per a molts altres: d’ací les impaciències de sectors del moviment obrer enquadrats en la CNT o el PCE (encara que aquest era encara un grup minoritari) o fins i tot l’actitud de molts socialistes, que van revisar la seua participació en el govern i van plantejar una alternativa revolucionària. Els problemes es van anar acumulant i el règim va perdre les simpaties d’amplis sectors de la població, en alguns casos innecessàriament. Però era molt difícil en el dia rere dia “fer possible i compatible la pau i la justícia, la llibertat i l’ordre”.
Una llei electoral que premiava les coalicions, a la recerca de governs estables, va propiciar la victòria de les dretes en les eleccions generals de 1933, davant dels republicans, dividits, i els socialistes que s’hi van presentar en solitari. Així les coses, Alcalá Zamora va confiar el govern al Partit Radical d’un desprestigiat Lerroux, però no va poder impedir les creixents exigències de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA) que, de fet, plantejava la revisió de totes les reformes fetes durant el bienni anterior. Fins al setembre de 1935 es van succeir set governs, molt inestables, que van dur a terme una política que no va aportar noves solucions als problemes existents, més enllà de l’enduriment de l’ordre públic.
La conjunció de l’actitud de la dreta en el poder, l’ascens dels feixismes a Europa i la radicalització de la classe obrera van ser les causes de la revolució d’octubre de 1934, que va estar molt mal plantejada i va mancar d’objectius concrets, però es va convertir en un mite per a l’esquerra i va danyar seriosament la legitimitat de la Segona República. A partir de llavors, la dreta va accentuar la repressió i els escàndols de corrupció van destrossar el Partit Radical, mentre que en l’esquerra s’anava construint un projecte de Front Popular, coalició que també es va donar a França i altres llocs. Finalment, Alcalá Zamora va dissoldre les Corts i va convocar eleccions per a febrer de 1936.
El Front Popular, que havia elaborat un programa que preveia una república burgesa avançada, més moderat que el de la conjunció entre republicans i socialistes a l’abril de 1931, va vèncer en aquests comicis per un estret marge de vots. Però no va ser possible aplicar un programa reformista, ja que molts espanyols, de dretes i esquerres, havien perdut la fe en el sistema parlamentari. I mentre l’esquerra feia proclames revolucionàries, la dreta preparava la contrarevolució. Però, malgrat l’augment dels conflictes socials i de la violència política des de febrer de 1936, l’alçament militar del 18 de juliol es va deure a la voluntat d’amplis sectors de la dreta, existent des de molt abans, de suprimir la democràcia republicana i aniquilar l’esquerra.
En aquesta exposició hem tractat de recollir, molt succintament, com es va desenvolupar aquest procés a la província d’Alacant, procurant aportar imatges i documents procedents de nombroses localitats que ens permeten conèixer millor aquesta etapa de la nostra història, el balanç de la qual ha estat molt condicionat per la Guerra Civil de 1936 a 1939, però que va ser, sens dubte, la primera experiència democràtica espanyola.
