Aquesta exposició pertany a una col•lecció de vuitanta fotografies de l’edifici de Sant Domènec d’Oriola. Estan separades en diversos temes com “Llums”, “Reflexos”, “Ambients”, “Recorreguts”, “Detalls” i “Textures”, i d’aquestes dues últimes pren el títol l’exposició.
Les imatges tenen vocació d’anàlisi i estan tenyides per la forma de veure de la professió d’arquitecte. Cada un dels temes té una sèrie de característiques que fan comprendre millor l’edifici i la seua personalitat. Així, per exemple, “Recorreguts” és un conjunt d’imatges que fan una metàfora de la vida, en què sempre hi ha un punt de partida, un origen, i un camí o recorregut per a assolir un destí, un final. La memòria, la nostàlgia i fins i tot les pors estan plenes d’aquests camins, que ja siguen llargs o simplement una frontera, ens porten quasi inevitablement a aquest final.
Altres temes, com “Ambients”, intenten transmetre les sensacions i emocions que es poden sentir en un lloc, en un determinat instant; tot un desafiament per a la comunicació gràfica que assumeix la missió de contar alguna cosa, difícil fins i tot per a les paraules.
Les fotografies d’aquesta exposició, no pretenen contar la realitat que ens envolta, no pertanyen al que és “figuratiu”, s’escapen cap a l’abstracció per a traure de nosaltres “altres formes de veure”, altres mirades que queden ocultes per no detenir-nos i deixar-nos portar per les sensacions. Aquesta forma de veure ens invita a un món interior, a un món d’imaginació que l’espectador crea per a si; però, per a això, cal detenir-se i deixar-se portar davant els suggeriments que ens proposa cada una de les imatges.
Els aspectes historicoartístics de tot monument estan suficientment tractats, estudiats i fotografiats en magnífics llibres; no obstant això, quan ho analitzem des d’altres punts de vista, apareix tot un món de característiques i matisos com les seues textures, les llums, els colors, els seus ambients, fins i tot les olors, les temperatures i la reverberació dels sons, característiques desapercebudes en la majoria de casos i de caràcter intimista que ens parlen de la veritable personalitat i naturalesa del que s’observa.
L’abstracció és la porta a una forma de veure i sentir amb molta més quietud i maduresa, una evolució en la percepció i en el plaer d’observar una imatge. És el camí d’evolució inevitable per a copsar l’ànima del que s’observa, un minimalisme visual, una simplificació lliure del soroll òptic que enterboleix la nostra percepció, els nostres sentits i les nostres sensacions.
