Si a començaments del segle XX alguns pintors abandonaven els pinzells i els canviaven per la màquina de fotografiar tot buscant una major proximitat, entre intel•lectual i eròtica, amb els seus objectes del desig, cosa que van fer, entre altres, Wilhelm von Gloeden o Man Ray, i si en ple segle passat la fotografia va saber fer amb el cos humà, i amb les natures mortes, el que l'escultura i la pintura feien magistralment en la Grècia i la Roma clàssiques, com és el cas genial de Mapplethorpe en la fotografia, ara, tot seguint o apropiant-se d'aquests referents cultes, com el mateix Andy Warhol va fer amb els més banals o sublims objectes de consum (des d'una llauna de tomaques o una botella de Coca-Cola a un retrat d'Elvis Presley o de Marilyn Monroe), Joan Costa torna la fotografia, convertida en una icona o en una relíquia del passat, a la pintura; i així la transforma en un joc d'espills i de meravelles: passats presents i presents passats on vida i mort, bellesa i drama, ideologia i religió, s'hi barregen en una tensa harmonia de formes, símbols i llums, que ens captiven, ens atrapen, i ens fan sentir i pensar alhora. Perquè, com ja he dit, la pintura actual de Joan Costa, no ens fascina només, sinó que ens inquieta, perquè tot i no res alhora és el que és; o res, que és tot, és el que sembla. Aparences? Icones? Relíquies? Fotos? Quadres? ¿O no és una ironia barroca, tan refinada com pop, mostrar-nos una jove i divina Elizabeth Taylor convertida en una Verònica entre sedes que ens mostra la cara de Che Guevara com la de Jesús de Natzaret en el calvari?
