Riccardo Cordero va nàixer el 1942 a Alba, població italiana de la regió del Piemont. El 1965 es va llicenciar en escultura en l'Acadèmia Albertina delle Belle Arti, de Torí, on després va passar a ser professor titular d'escultura des del 1990 fins al 2002
D’ençà de la dècada dels 60, quan va començar la seua carrera com a escultor, ha participat arreu del món en nombroses exposicions, tant individuals com col•lectives. Ha estat present en biennals italianes, com la de Venècia, la del bronze a Pàdua, la del metall a Gubbio o la d’Asti, i també en altres països com les de Montecarlo (Mònaco), Mentone (França) i Amhen (Holanda), a més de participar en mostres col•lectives a Itàlia, Holanda, França, Bèlgica, Anglaterra, Escòcia, Àustria o els Estats Units. Protagonista d'exposicions individuals en diferents museus i galeries de poblacions italianes i d'altres països europeus, es poden contemplar obres públiques de Cordero a ciutats com Torí, Gènova, Roma, Bèrgam, Xangai, Taiwan o Damascus, a Pennsilvània.
La mostra «Riccardo Cordero, obra de 1960 a 2006» és una exposició antològica que, a través d'una selecció de 60 obres, proposa un recorregut complet per la carrera artística d'aquest reconegut escultor italià.
En aquests més de 45 anys de treball es poden constatar diferents etapes que queden reflectides tant en la concepció de les obres com en els materials que utilitza per a les seues escultures. Abstracció, figuració i informalisme en materials tan diversos com bronze, escaiola, polièster, ferro, alumini, polietilè laminat, fusta, terracota o acer són prova d'una trajectòria rica en matisos, en la qual alterna sense solució de continuïtat l'obra pública de grans dimensions amb l'escultura íntima de petit format.
Entre 1960 i 1966 Riccardo Cordero es mou en els límits entre la figuració i l’informalisme, en una etapa d'aprenentatge on es poden constatar diferents línies d'investigació. Al final d'aquest període destaquen escultures antropomòrfiques de jugadors de beisbol, futbol americà i astronautes, fetes en polièster, amb trets propers a la plàstica pop.
L'etapa entre 1967 i 1976 és de ruptura radical amb l’obra dels anys precedents. Riccardo Cordero, immers en un treball purament abstracte de recerca formal i espacial, treballa en assemblatges de polietilè laminat i alumini acolorits.
El 1977 comença un decenni en el qual sondejarà la potencialitat de la imatge figurativa, no com a regressió sinó com a revisió culta de la tradició a la manera de la tendència postmoderna.
A la fi de la dècada dels vuitanta s'obri la que podríem denominar etapa de maduresa de l'artista. Malgrat que les referències al paisatge són constants, es tracta d'un retorn decidit cap a l'abstracció. L'aspecte unificador de tot el període és la concepció de l’obra com una forma que es relaciona i juga amb l'espai, la llum, l'aire i el paisatge que l’envolta.
Els últims anys estan marcats per obres públiques de mida colossal, en les quals a les relacions que hem esmentat se suma la participació activa de l'espectador, que transita per l'escultura multiplicant els punts de vista d'observació de l'obra.