L'artista alacantina Begoña Baeza (1975) juga, amb el canvi d'escales, a narrar una història que engloba, al seu torn, moltes altres. Per a això, es val d'efectes visuals dins de la tradició barroca més pura. Les seues projeccions són artificis, enganys de la mirada, en les quals els objectes, el mobiliari i els personatges perden les seues proporcions reals per traslladar-nos a un espai imaginari, propi, no se sap si producte de la realitat o del somni.
Les imatges projectades es combinen amb objectes a petita escala, amb la intenció de fer real la fantasia reflectida en les projeccions, fer visible la irrealitat. Crear escenes en les quals el mateix espectador siga partícip, en les quals s'admeta l'engany, com una forma de seducció i joc.
Les fotografies que presenta Begoña, en les quals resulta revelador el caràcter narratiu de les composicions i també el seu contingut fílmic, són escenaris que vaguen entre la serenitat i la perversió, entre la innocència i la provocació. Imatges cinematogràfiques que recorden el cinema negre, el retrat d'una Amèrica rural de porxos de fusta amb balancins i xiques engronsant-s’hi. No obstant això, la falsa innocència de les seues imatges ens remet a un imaginari personal més retorçut, sinistre i fosc, proper a l'estètica de David Lynch. Com en les pel•lícules d'aquest director, l'atmosfera que es construeix està sempre en equilibri constant amb l'estat emocional dels personatges, passant de l'oníric a l'absurd.
El món colorista construït per Begoña Baeza és més a prop d’un viatge de tornada, en què la ingenuïtat s'ha perdut, i carrega amb un equipatge que conté vivesa i foscor. Aquest calidoscopi anímic absorbeix l'espectador i el trasllada al «seu imaginari propi» amb els seus objectes menuts, amb les seues xiquetes, amb la seua dolçor i perversitat.