Si un microscopi òptic s'ha convertit en un objecte quasi quotidià de fàcil accés per a molts, el microscopi electrònic és un dispositiu tecnològicament sofisticat i d'envergadura i cost considerables, que ho fa privatiu dels centres d'investigació. Per aquest motiu, l'observació a través d'un microscopi electrònic –que es podria definir com un prodigiós viatge al cor de la matèria– no està a l'abast de tot el món.
Conscients d'aquesta circumstància, Metrònom ha volgut fer un experiment: donar a una sèrie de creadors d'àmbits molt diferents l'oportunitat de reaccionar espontàniament a la percepció d'objectes de la seua elecció a través d'un microscopi electrònic. En aquest grup seleccionat per Joan Fontcuberta hi ha músics, pintors, arquitectes, cineastes, fotògrafs, poetes, escultors... Els participants són Bàrbara Held, Ivan Bercedo i Jorge Mestre, Carles Hac Mor i Ester Xargay, Isaki Lacuesta, Sylvie Bussières, Perejaume i el mateix Joan Fontcuberta. Davant d'aquest repte, cada un d'ells ha donat una resposta vinculada a preocupacions plàstiques i conceptuals que els són pròpies.
“Microcòsmics” proposa perquè el resultat d'aquesta iniciativa, que té una voluntat d'arreplegar la resposta directa de la mirada de l'artista sobre la mirada de la ciència, i que aporta sens dubte una dimensió diferent de la percepció microscòpica. Per als profans, tota imatge produïda per un microscopi electrònic sol ser espectacular. Descontextualitzada de la investigació científica, ens acosta a aqueixa abstracció enigmàtica i “decorativa” que ja va fascinar a les avantguardes. Ací, en canvi, s'ha pretés recuperar aquests nous recursos tecnològics posant-los al servei, no de la sorpresa i de la curiositat, si no d'un projecte artístic, de conceptes i de poètiques. En definitiva, “Microcòsmics” ens parla de tota una sèrie d'universos expressius que en aquest cas tenen la possibilitat de dialogar amb les diferents nocions de realitat a escala nanométrica.
Tant el telescopi com el microscopi són invents del s. XVII i responen a una mateixa voluntat d'estendre l'experiència visual a l'infinit: un a l'infinitament distant i l'altre a l'infinitament pròxim. Ambdós artefactes van obrir mons fins llavors vedats al coneixement humà. El microscopi va donar accés a morfologies inèdites que, més enllà de la curiositat científica, permetien l'exploració estètica. Les avantguardes històriques del període d'entreguerres van saber aprofitar-se àmpliament d'açò; només cal recordar, per exemple, el celebrat àlbum de fotogravats de Laure Albin Guillot, titulat Micrographie décorative (1931), un verdader monument de la doctrina de la Nova Visió unint al mateix temps ciència, tecnologia, abstracció i fantasia. Aquest mateix any Max Knoll i Ernst Ruska van desenvolupar a Alemanya el primer sistema de microscòpia electrònica: el microscopi electrònic de transmissió (TEM), que utilitzava un feix d'electrons en compte de llum per a enfocar una mostra i aconseguir fins a l'orde de 100.000 augments. En 1942, es va desenvolupar el microscopi electrònic d'escaneig (SEM), i posteriorment van aparéixer altres variants.